Archivos de la categoría Autocròniques

Autocrònica casino de Vic (Novembre 2016)

Es perfilava tot accelerat, comprimit, assajat de poc, però visualitzat, concebut de molt, de llarg, de lluny, de fa un any que es començà a afaiçonar la Cantilena, i que encara no ha arribat a la majoria d’edat. I van anar caient, les cançons, i l’agrupament, fins congriar, amb decisions encontrades i quallades i cuinades de bo de bo, el trio, amb l’Eduard Iniesta, mestre de cordòfons i d’absoluts sonors,  i el Iannis Obiols, que toca el piano i a vegades el teclat Roland F-80, amb sons avinents, i màgia jove i sapient. Així em converteixo en vocalista que mira de dir, suar suau, i de fer matisos de fons o de biaix, però a cara descoberta, esclar. Més que vocalista, per dir-ho a la manera brossiana, «microfonista». La sala, plena, amics, coneguts, desconeguts, parents, saludats… Algunes cançons arriben a tocar, a rascar, d’altres queden enlairades però cercant el seu niu, d’altres sobrevolen i fugen, i caldrà acaçar-les… La música aliada a la paraula és un afer molt fort, quasi assassí, o celestial: afaiçonar, portar-se bé amb la bèstia, assuaujar, embravir, domesticar, picar, rodejar, sentir, però amb les regnes tenses i l’oïda posada al damunt, cercar el cercle, i obrir camps i portes, i desvariar i variar allà on toca, i fixar ritme i desgranar melodia, i contenir i descontenir, alliberar i engrapar, deixar anar, perdre’s amb el coratge del pelegrí desapassionat, i amb els temors de l’heroi descordat. Les cançons són aparicions en el famós camí incert i tan fi, i tan aviat apareixen com desapareixen, només existeixen en la seva cocció lenta o en el seu esclat explosiu….en el concert hom inicia el ritual, en presència gràvida i capteniment generós, i no sap mai com acabarà… aquesta és la gràcia…i a vegades la misèria, quan no s’arrodoneixen els contorns i s’esvaeix el coure màgic dels colors que s’han format. La gràcia, que s’ha de treballar, a vegades amb plena inconsciència, o amb consciència alada, transfigurada. El cant que incendia o apaivaga. El remot sonor. La selva transparent. No hi ha receptes unívoques. Cada poema fet melodia és un mirall que pot fer-te àngel convex, dimoni còncau, o reduir-te a mitjancer esforçat. Però el llibret de l’Aumatell, l’opuscle, ha estat revisat pels espectadors-oients, o seguit amb els ulls. Cadascú hi troba el que vol, i cadascú escolta el que pot, o el que desitja. El paquet ja està enviat. El lliurament serà a discreció. I hi haurà també fixació sonora en enregistrament, si tot va com ha d’anar. I veurem qui destapa la botella, quan i com, i què passa amb tot plegat. Sempre succeeix alguna cosa, bona, poca, nova, mala o vella. La sort comença a dringar, els daus, que corrin, sacrílegs, però amb el respecte per davant. Un nou viatge, que els fats ens emparin, i ens agafin inspirats.

VB

15 de febrer del 2014 Barnasants a Luz de Gas (Llumdegas) – Autocrònica

Víctor Bocanegra (“All Stars”, K.T. dixit)

Som a Sant Valentí, pobres valentinians, com han de patir! Un capell negre de feltre, d’ala breu, copa baixa i casquet menut, com de dona, espera ser esclafat en mig de la corrua veloç d’autos i motos a l’avinguda de Vallcarca, direcció Penitents (sí, al barri on Verdaguer va compondre gran part de Lo Trobador). Es a mig matí i en sóc testimoni del perill que corre el tarot. Com si hagués vist un gatet o un cadell de gos, amb cert risc, em llanço a salvar-lo. El salvo. I tot seguit me’l poso. Tot i que em cobreix tot just el coronell, aquest serà el meu barret de demà, que actuo a Llumdegas. La sort m’ha de ser favorable, no per la bona acció exercida, sinó per l’atzar objectiu que m’ha fet salvador i em farà salvat, sense esoterisme, simplement perquè ho dic jo. Dit i fet, sí, però en veritat és: pensat, dit, fet, i redit. Redir ens complau, ens assegura en els vials de l’Eros Fortunal, de la cosa feta i perfeta. Hem tret del barret, no conills sinó giragonses de melodia estellada, metall de veu, nodes de connexió segura. I això es converteix en recíproca acció de gràcies. La disposició afinada és percebuda, i s’agraeix.

Un segon fet fortunal, i marcat per una saviesa objectiva, superior, que ens mena: la Sandra, entre el públic (jo no ho sabia, i hi havia pensat, perquè recordava l’escena del 15 de febrer del 2009, feia exactament un lustre, en el mateix indret, Llumdegas, havent presentat Fonografies, quan ella, acabat el concert aquell, em va clavar una mirada de mal d’ull, plorosa, decebuda, per no haver esmentat el recent traspàs de David Martí, el geni-pintor, el seu company, el meu amic d’adolescència, de descobriments. I no vaig poder justificar l’oblit. No l’hi veia allà. I hauria d’haver-ne fet present la memòria!). I de sobte, passats cinc anys, ni sabent que la Sandra hi era, va i faig esment de l’amic desaparegut, potser per rescabalar-me, potser perquè havia d’esperar 5 anys a fer-ho, potser perquè la memòria i l’evocació juguen aquests jocs. Això la commou, i per partida doble, perquè sap que jo no sé que hi és. I passat el concert m’ho fa saber quan ens saludem, que li ha arribat al cor. Són més mostres, encara, d’atzar objectiu passat pel sedàs de les justícies últimes, de les balances famoses, i de l’Eros Fortunal. Tot acaba encaixant, compensant-se. Que, per cert, aquest Eros, viu moments àlgids en un altre pla. Tot això sembla que no, però fa triangle, i tanca. I un triangle, amb un punt central, un eix, i un impuls…roda com una aspa, fa aire, aireja, i mou els àmbits pròxims en ondes concèntriques. La propinqüitat ho és tot. S’hi ha de ser perquè les coses succeeixin. Per això denigro tant la virtualitat, perquè de tanta asèpsia mata de pena, no hi ha pell. Els presents aquella nit sentiren les presències que concoctaven des de l’escenari unes quantes coses.

I bé, fet aquest llarg preàmbul, passem a la cosa: la cosa bé, perquè si la preparació és l’adequada, qualla. També final d’etapa. Cloure un període amb bona jeia, dir adéu amb un cant de joia (i plany). I convidar un estol de guitarristes que, ves per on, representaven, també, passades etapes. Hi faltava potser el Vinyals (i fins el Bonell), però era com si es pogués veure que les tangències de Bocanegra també havien produït esclats. El Baruc (MAN), naturalment, amo del Laboratori més antic, d’alambins roquers, artífex i emèrit de la Càtedra de Barucologia. L’Emili Baleriola, l’únic que sí que havia estat un parell o tres de cops amb els Boques, substituint el Bonell. Però ell també procedeix de les Màquines i els Cracs i els Bigbangs de la música progressiva d’antany, guardià de les Essències laietanes. I Cece Giannotti, que a cinc anys exactes de les fonografies que va cuinar està pletòric de corda i cor, grovant com mai. Tancava el quartet de corda el Miqui Mestres, mestre de la generositat i el dobro pessigat. L’aquelarre funcionà. El vent el representava un trompetista fi, l’Àlvar Monfort, de les noves lleves que pugen, i com pugen! La secció de ritme, a càrrec dels sempre fiables Jordi Moraleda i Arnau Obiols, conservadors del tempo en el Temple de les estructures cançoneres. I el gran Harmonitzador, que deia en K. Torra, en Jordi Soley, zawinulesc, budpowellià quan cal solejar en menor sobre un cinc per quatre, i asolellat sempre, condimentant els espais amb acords exquisits o amb sons especiats que ens transporten a cambres de la història de la música moderna i no tan moderna, amb saviesa enciclopèdica. La gent hi era, i no era la gent, eren subjectes, que van corroborar que el ritu havia estat acomplert en la seva funció primordial. Passar emoció, i gruix de coses dites/cantades/accionades. El mastegament d’un any, malgrat la poca pista i peixet, es notava. Amb més rodolament, més perfecció, però no necessàriament més màgia. Aquesta va amb l’Eros Fortunal sobretot. Tot plegat, rodó, un Lied dels adéus a una època, que tanca per obrir un altre terreny vague, que s’ha d’imaginar, per refer l’operació aquella del pensar (en cant i en visió), dir, fer, i redir. I recantar, esclar!

25 de gener del 2014 Bohèmius Cafè (Poble Sec) – Autocrònica

Víctor Bocanegra, Miki Mestres (Vespre)

El mínim denominador d’origen comú són 12 persones. Les que s’agrupen en el queixal al fons de la sala d’art per mirar, directament o de reüll, de reorella, a l’oficiant i al guitarrador. L’oficiant, allunyant ofidis, àspids i resquills de la contaminació espiritual, s’entesta i s’acora i espira per veure què surt.

La Gran Mariné mira marinejant, i Joana Cera, l’artista, s’hi està, a la cadira, amb capteniment ateneic. L’Esperit Sant remuga. El repertori esbufega com un acordió, tirant de la manxa. No hi ha sac de gemecs sinó de piulades guturals i laringals. Lletres dites. El clos es tanca, i s’obre per deixar sortir les maneres de càntic pastat o passat pel xino. Muntat, aparcat, recollit. Poble humit, en inici d’any nou, i acolliment d’obertura estilosa dels bohemians majors. Una acció de mercès.

5 de gener del 2014 El Siglo (Mercantic, Sant Cugat – Matinal) – Autocrònica

DE CUA D’ORELLA

El gran Nèstor Munt, MC d’aquest teatre-llibreria imponent, que sap què és la música, perquè la viu i la coneix i la pensa i la toca, diu allò que avui escau: «La música com a element aglutinador que subratlla, embolica i dóna unitat a qualsevol moment, permet crear comunitat d’esperit a tota mena d’esdeveniments socials. Cada instant té la seva música que cal trobar i administrar de forma conseqüent». Ja ho va advertir Pere Gómez, percussionista de pro, que va venir acompanyat d’Itziar Fenollar: —Aquí la gent no ve a escoltar sinó a xerrar, a beure i a menjar. Sí, d’acord, ja ho sabem, i ja n’hem fet de «brasserie» (encara que sempre és més descompromès tocar estàndards que no material propi), però no em fa res, no m’amoïna, vaig venir a dir. Perquè sempre hi ha algú que escolta «de cua d’orella», que jo en dic. (En anglès existeix l’expressió “eavesdropping”, que vol dir més o menys escoltar converses veïnes que no ens pertoquen, i s’acosta al que vull dir). “El públic”. El podem desfragmentar, com fan en informàtica, i resulta que són unitats, individus, complexos multicel·lulars que funcionen autònomament, amb periscopi i en estèreo. Ells no m’han vingut a veure, però em tenen allà, detectat a l’escenari. Ells no m’han vingut a escoltar, però em senten, sota el gruix de les veus, les rialles, els crits i els murmuris, la dringadissa de vasos i plats. I el pas del sentir a l’escoltar és una frontera que alguns creuen, de vegades a consciència, de vegades inconscientment. I es troben amb alguna cosa…. potser un pessigolleig a l’esperit, a la memòria… un plaer…o un desplaer perdut…una ressonància, una tonada reminiscent o un gra a la veu que desperta pesos emocionals.

Les balances es mouen, en un o altre sentit: amunt, avall, dreta, esquerra. Sospesem el so. No, no va passar cap àngel, com deia el Pere. I no és allò de dir, a més volum, més silenci, sinó el contrari. Com es fa a classe, baixa la veu, i tothom afinarà l’oïda. No sé si era la música per als instants, ni si fou administrada de forma conseqüent. Un vell fan lleidatà ve a presentar-se, col·leccionista del vinil de Bocanegra U. Sovint hi ha sorpreses. En Jordi Moraleda, sempre a lloc, va fer valdre la seva tècnica i el seu art pianístic i baixístic. I el poliment d’esferes és àrdua tasca, no sempre a l’abast, ni a l’abast de tothom. Hom pot fer de l’aspror o la mancança virtut. O intentar-ho.

13 de desembre 2013 MEAM – Autocrònica

Víctor Bocanegra Quintet presenta les Cançons de l’Akídelara. Cicle de Blues i Estils Afins (Friday’s Blues)

BUCANERIES AL BORN

El bucaner és el bocafosc aquell de Santa Eugènia de 1984, i es cala el capell angelí de color gris, un punt dashiellhammettià, però més discret, de 1981, que després en P.P. Sales li afanava, i l’immortalitzava en pintures i retrats, el 1986. Amb sostres alts de palau, allí on Vicente Zumel ha tingut la bona pensada de crear espai musical, amb un Chassaigne Frères ranci però besnét de l’avior més complaent, quasi pre-noucentista (piano de cua), hom ha de fer llum l’instant, i deixar-se de dates i de llastos dels passats imperfectes. És només l’heroi de carn-i-òs que pot fer foc d’aquís i d’ares, i mirar de passar alguna flama en forma acústica i vibracional. I a fe que succeeix, amb la preparació tècnica i ritual de l’atleta pindàric que ha de complir la missió.

I doncs, bé, encasquetat i encinyellat a la Taylor –formes de protecció ancestral- es pot produir un cert ordre oracular, amb l’ajut de quartet just : un Arn desencatifat, un Júnior que sempre les posa «a puesto», un Alomar seriós i sintètic, un Sol que brilla com el seu nom indica, mestre del tou harmònic. I, enveuat, el bocanegrós ascla l’estre per repartir, si no llaminadures, almenys sutzures animoses, fent obligats, refilant poc, parlant el cant, amb veu de gola, pit i cap. Les complexitats desapareixen en el lliurament escènic. Tot es transmuta en temps elàstic i espai rodó. Si no, malament. Però bé. Fins i tot oficià el bucaner d’intèrpret, no executant, sinó lingüístic, pels hiperboris presents, essent didàctic i tot. Al carrer de la Barra de Ferro (record de les que van posar a les clavagueres i com a barrera de pas el segle XVII, com ara posen les pilones, més gruixudes perquè no hi passin els cotxes) vam fer el fet, i després, desmuntar i partir. Per sort, el Chassaigne va quedar-se a reposar en els seus salons.

12 de desembre 2013 La Bàscula – Autocrònica

BASCULANT…

L’Ajuntament té espais per a la creació jove. I no és jove tota creació que neix d’un impuls originat en la biologia més elemental? Ens trob+àvem joves aquest vespre….amb Miqui Mestres, i la incursió de Diego Paqué, amb Rickenbaker inclosa, tot i que és fill del flamenc. Fem el Cant de Llibertat de William Blake, amb dobro, i versió de Segimon Serrallonga, recuperada de l’any passat. Passen dòcils els anys? Depèn.

Passem repertori. Estrena mundial del “Blues pobre”. Tenim de públic dos tècnics entusiastes i amicals, i dues professores d’anglès i de català, el de la barra,  i personal de manteniment dels camps de futbol, i escombriaires, i alguna parella punki. Un treballador municipal era de Canal 12, un grup dels 80, que havia sentit parlar dels bocanegres…. només en queda un, que jo sàpiga, harmonitzat quan pot a l’esdevenir dels temps, arrossegat per pols estel·lar, de la qual prové i a la qual retornarà….

Fotos del concert

1 de novembre del 2013 (Tots sants) Ateneu del Centre democràtic i progressista 1865 (Caldes de Montbui) – Autocrònica

ARA I AQUÍ POSAT A NU – Víctor Bocanegra Quartet

Que no sigui catacrònica…El més tranquil·litzant: l’acolliment d’en Jaume i els nois. A dintre en Soley fa ragtime esclerosat en el piano que va tocar Granados…i el Tete… Si les parets escoltaven, més val que toquis bé… o poc. Provar so ràpid, que hi ha futbol. Què ha fet el barça? Després cal començar de seguida.

A voltes els esperits s’apareixen en el conjur del so. Però no sempre, i no tota l’estona. Hi ha una tard vinguda a mon delit, però si arriba, és l’important. Venir, descarregar, carregar, tornar. Un cinquet…ai…vull dir…un quintet. I roden esfilagarses d’homilia enrockada. Aquís i ares s’exposen. Cantiret de càntics. Eren. Quasi ja no són. Però encara seran —on?—, si més no, o no. El risc, què salva?

18 d’octubre del 2013 Tarambana (Cardedeu) – Autocrònica

PLENA LLUNA I ECLIPSI

D’una lluna que fa el ple amb un eclipsi que fa el buit se n’ha d’esperar, diuen, una receptivitat aguditzada per part del públic. En el gran espai tarambaner, que ha obert un filó de gran creativitat i expansió a la vila de Cardedeu, fem les Cançons de l’Akídelara, amb la immensa minoria de sempre, que respon astrològicament a l’evolució dels càntics, i dels ritmes, que han anat a raure a mans, per obra divina d’atzar i necessitat, del bateria Josep Puigdollers Mas, que amb la seva Gretsch salva el motor de les coses, amb agosarada solvència.

Els de Tarambana actuen inversament respecte al significat del seu nom, perquè no són baliga-balagues, sinó seriosos i eficients, i amants de les causes ideals, com ho és la música. Diuen que l’ètim de tarambana probablement es basa en una onomatopeia imitativa del moviment brusc de vaivé, o del cant sense solta, accions pròpies d’eixelebrats. Allà no, mai dels mais. Els cants dels convidats volen tenir solta (i volta) i l’ànim dels espectadors i clients, bona jeia i força per nodrir el futur de presents acomplerts. L’eixelebrament, si de cas, ja el poso jo. Un piano de paret que vol ser independent (de la paret) vol sonar de fit a fit davant de músics i de gent. En el bis ens fa l’honor Emili Baleriola, laietà per excel•lència, que broda un solo en el Blanc Mal Civilitzat. With a Little Help from My……

3 d’octubre del 2013 Hot blues (Igualada) – Autocrònica

DELS ÍNFERS AL CEL TERRAQÜI

La topografia d’un lloc ja és signe de moltes coses. Un Baix i un Dalt. A baix, en conciliàbul, se’ns nodreix, i hom es vesteix per a l’esdeveniment, i es reconcentra. I puja, de sobte, al cel terraqüi. Amb el teclat enllumenat de corpúsculs blauesfèrics −blau calent i amic−, entro, ja de debò, en el HOT BLUES: instant d’inici de l’esdeveniment musical: tota una invitació subtil a l’esplai del cant i del tremp posat a lloc.

Convoltat d’ulls i d’oïdes gràcils, de fines ments revolucionades, engeguem a 100, a 90….Baixem i pugem en una amanosa barca de repertori, dreçats els músics, amb atenció a l’abisme i a la carena. A Igualada hi ha una llanterna màgica anomenada HOT BLUES, que porten amb mà de seda en Gès, la Marièn i en Cels. Orsem, i som el so que ens omple. Gràcies. Si és servit. Llarga vida…demanem-la-hi.