Es perfilava tot accelerat, comprimit, assajat de poc, però visualitzat, concebut de molt, de llarg, de lluny, de fa un any que es començà a afaiçonar la Cantilena, i que encara no ha arribat a la majoria d’edat. I van anar caient, les cançons, i l’agrupament, fins congriar, amb decisions encontrades i quallades i cuinades de bo de bo, el trio, amb l’Eduard Iniesta, mestre de cordòfons i d’absoluts sonors,  i el Iannis Obiols, que toca el piano i a vegades el teclat Roland F-80, amb sons avinents, i màgia jove i sapient. Així em converteixo en vocalista que mira de dir, suar suau, i de fer matisos de fons o de biaix, però a cara descoberta, esclar. Més que vocalista, per dir-ho a la manera brossiana, «microfonista». La sala, plena, amics, coneguts, desconeguts, parents, saludats… Algunes cançons arriben a tocar, a rascar, d’altres queden enlairades però cercant el seu niu, d’altres sobrevolen i fugen, i caldrà acaçar-les… La música aliada a la paraula és un afer molt fort, quasi assassí, o celestial: afaiçonar, portar-se bé amb la bèstia, assuaujar, embravir, domesticar, picar, rodejar, sentir, però amb les regnes tenses i l’oïda posada al damunt, cercar el cercle, i obrir camps i portes, i desvariar i variar allà on toca, i fixar ritme i desgranar melodia, i contenir i descontenir, alliberar i engrapar, deixar anar, perdre’s amb el coratge del pelegrí desapassionat, i amb els temors de l’heroi descordat. Les cançons són aparicions en el famós camí incert i tan fi, i tan aviat apareixen com desapareixen, només existeixen en la seva cocció lenta o en el seu esclat explosiu….en el concert hom inicia el ritual, en presència gràvida i capteniment generós, i no sap mai com acabarà… aquesta és la gràcia…i a vegades la misèria, quan no s’arrodoneixen els contorns i s’esvaeix el coure màgic dels colors que s’han format. La gràcia, que s’ha de treballar, a vegades amb plena inconsciència, o amb consciència alada, transfigurada. El cant que incendia o apaivaga. El remot sonor. La selva transparent. No hi ha receptes unívoques. Cada poema fet melodia és un mirall que pot fer-te àngel convex, dimoni còncau, o reduir-te a mitjancer esforçat. Però el llibret de l’Aumatell, l’opuscle, ha estat revisat pels espectadors-oients, o seguit amb els ulls. Cadascú hi troba el que vol, i cadascú escolta el que pot, o el que desitja. El paquet ja està enviat. El lliurament serà a discreció. I hi haurà també fixació sonora en enregistrament, si tot va com ha d’anar. I veurem qui destapa la botella, quan i com, i què passa amb tot plegat. Sempre succeeix alguna cosa, bona, poca, nova, mala o vella. La sort comença a dringar, els daus, que corrin, sacrílegs, però amb el respecte per davant. Un nou viatge, que els fats ens emparin, i ens agafin inspirats.

VB