Biografia literària

Víctor Obiols va néixer un dia de Corpus Christi, un dijous sant. Aquells dies havien entrat nou volcans en erupció a Xile, hi va haver sismes de mar i terratrèmols i tsunamis al Pacífic, al Japó i a Hawai. Va néixer a Barcelona, al Passeig de Sant Joan 125. Va «néixer vestit», que vol dir amb el tel amniòtic. Diu la superstició que és signe de bona sort. A més a més, va néixer sol, sense ajuda de la llevadora, que va arribar tard, i el seu pare es va trobar havent de tallar el cordó umbilical i estripar el tel. Sort que era metge. A l’escola li agradava fer redaccions. Als 9 o 10 anys va tenir una hepatitis que el va obligar a fer repòs absolut durant tres mesos. Li agradava passar les hores llegint l’Anuari del Patufet o altres contes. Començà a escriure als onze anys, primer una obra de teatre, L’assassí, i després va començar a fer poemes, sobretot satírics i familiars. Els estius, a Sant Andreu de Llavaneres, llegia Jules Verne en castellà, còmics francesos (bandes déssinées) i Richmal Crompton o Enid Blyton, també en castellà. En català la revista Cavall Fort i Rondalles. La biblioteca del pare, excessiva i profusa, l’estimulava, però també podia provocar-li rebuig o neguit. Però sempre guanyava la curiositat. La vida s’imposava, però la vida dins dels llibres també tirava. Mai no va arribar a confondre els termes, però el llibre ha estat un objecte primordial des de sempre, com a fetitxe, com a tresor, com a eina o com a receptacle màgic per al bull de la imaginació.

Als tretze anys va començar una sèrie de poesies més lletrades i lletrudes, amb ajuda fins i tot del diccionari, que el fascinava perquè era un bosc infinit i ignot ple de tresors. Diu la mare que des de molt petit certes paraules li feien gràcia, per la sonoritat o per la raó que fos. Als dotze , tretze, també començà a llegir Rimbaud, que convertí en una mena d’ídol i figura tutelar, així com Joan Brossa, que era com un oncle, i venia sovint a sopar a casa, amic del pare; va prologar-li el primer “llibre”, Opus Zero, en realitat una confecció dels poemes aplegats que havia fet l’estiu del 1973 fins la primavera del 1974. El 73, també, havia guanyat un premi escolar de Sant Jordi amb un conte que fou publicat en l’opuscle nadalenc. Es deia Somni català, i era un conte oníric de tall surrealistoide, però, amb bon criteri, Jordi Sarsanedas, mestre de l’escola i membre del jurat, revisor dels textos i futur professor seu de literatura francesa, va suprimir de la publicació el mot «català», per prudència, cosa que ara pot semblar extrema però que aleshores era del tot pertinent: en el somni apareixia un negre encadenat que intentava alliberar-se. De fet, l’abril del 74, a les darreries del franquisme, escriuria un poema dedicat a Salvador Puig Antich, executat aquell mes de març a la presó Model de Barcelona. En publicar Opus Zero ―en una petita impremta de linotípia d’un conegut del seu pare, el Sr. Ramon, al carrer Verdi, 75―, va entrar en contacte amb el petit món literari dels joves poetes barcelonins: els que eren al voltant de Llibres del Mall, sobretot Miquel de Palol, Ramon Pinyol i Balasch, i, el 1975, els de Tarotdequinze i Cristalls, Jaume Creus, Vicenç Altaió, Lluís Urpinell.

Paral·lelament va rebre el mestratge, a l’escola Aula Escola Europea, no només de Jordi Sarsanedas sinó també d’Amàlia Tineo (amiga íntima d’Espriu i de Rosselló-Pòrcel, que, davant de l’incipient disbarat de l’Opus Zero, li va aconsellar: «Encara has d’esquinçar molts papers», també amb molt bon criteri). Però qui fou mestre cabdal i molt influent per al seu futur desenvolupament literari va ser Pere Rovira, que, tot just arribat del París seixantavuitard, es dedicava a comentar poemes de Lorca, Góngora, Quevedo, Cernuda, Vallejo, i a fer llegir els manifestos del surrealisme d’André Breton. Allò va ser una autèntica revolució estètica i conceptual. Rovira l’integrà a les tertúlies de casa seva, al carrer Notariat, freqüentades per lletraferits diversos, Lluís Armengol, Sebastià Camps, i d’altres, i a les quals s’hi afegí ben aviat Miquel de Palol i Àlex Susanna. Palol va convidar-lo a participar al festival Gespa-Price, celebrat la primavera de 1975 a la Universitat Autònoma. No figura en l’antologia publicada per l’ocasió, però va pujar a recitar com un més, quan encara no tenia quinze anys. Van dinar als refectoris de la universitat i, havent dinat, contents i envinats segurament, van pujar al simca del periodista JM Servià, juntament amb la novella Marina Rossell, els poetes Oriol Rogent i Miquel de Palol, i ell mateix, i es dirigiren al cementiri de Sant Cugat a la cerca de la tomba de Gabriel Ferrater, que s’havia suïcidat l’abril del 72, feia tres anys. La sorpresa va ser no trobar cap indicació. Van haver de demanar al guarda que mirés el llibre de registres, i els va donar el número del nínxol. Hi anaren. Allà no hi deia res, un nínxol tapat amb ciment. Van gravar amb una pedra: «Gabriel Ferrater. Reus, 1922-St. Cugat del Vallès, 1972». I van baixar a Barcelona. No sé si va seguir la «juerga», en Víctor segurament devia tornar a casa, encara era petit. També en aquesta època freqüentava la sala Zeleste del carrer aleshores anomenat «Plateria», on eclosionaria també la seva passió musical, que aviat posaria en pràctica. Allà va conèixer els artífexs de la música laietana, i algunes nits va sortir amb Víctor Cortina, Jordi Soley, Laura Robecchi i Josep Ramon Villalbí. També va ser aquell any, l’últim d’estada a l’escola del Sr. Pere Ribera, en què, dirigits i tutelats per Pere Rovira, amb el company Lluís Nicolau, que aleshores dibuixava més que escrivia, i altres companys i companyes de classe, van muntar un recital sobre Poeta en Nueva York, de F.G.Lorca, que va fer impacte, en molts sentits, i que portaria cua, ja que seria la llavor del grup Umbra posterior, grup poètic amb revista inclosa, que formarien la colla de Nicolau, Kiko Badia, Montse Majench, Mariano Rolando, Raimon Àvila, Marina Oroza…

El 75, encara, va fer un llibre amb Lluís Nicolau, poemes que va il·lustrar el confrare: Portes i cadires. El coneixement de Montse Majench va provocar un fort revulsiu creatiu i amorós, que es traduí en molta escriptura diversa i dispersa. Hi ha el Poema secret, escrit a classe en hores lectives, en plena frenesia (publicat l’any 2014 dins el recull Sol de lluna ple. Poesia 1974-1999), i altres poemes relacionats amb experiències més o menys al·lucinògenes o amoroses. L’any 1976 es va publicar la revista Bava per a vós, que tenia vocació provocativa i radical, però que, en realitat, no va fer rodar ni un cap . L’home més compromès i més íntegre del grup de la revista, amb un discurs ideològic, estètic i polític sòlid era Francesc Abad, artista conceptual que ha seguit una trajectòria exemplar. La revista no tingué continuïtat, i després cadascú seguí el seu camí. Pinyol no va voler publicar-la sota peu editorial del Mall perquè s’hi publicaven alguns textos en castellà. Obiols publicà un poema en català, «Crònica d’un instant», i un en francès, més una mena de prosa (un galimaties pseudoprogramàtic sota el pseudònim d’Andro Roix). La revista va ser més una excusa per crear grup i amistat que no un autèntic projecte editorial o poètic. Els anys 1977, 78, 79 van ser sobretot d’UMBRA, també amb revista, feta artesanalment amb una vietnamita d’alcohol, de la qual sortiren 6 o 7 números. Moltes vetllades de vídeo, sofà, dansa i cervesa, i potser poca feina real, però déu n’hi do. Els divertia més la lectura de poesia que l’anar a fer el burro a les discoteques, cosa de per si prou lloable, però vist en retrospectiva podien haver fet feina més seriosa. Queda d’aquella època algun llibre afortunadament inèdit. Influència clàssica, pels estudis de filologia, i primeres incursions en una mena de poesia experiencial amb poc, o gens, de gruix. Però passar de les poca-soltades surrealistes i dadaistes a una cosa pretensiosa i pseudofilosòfica devia formar part de l’aprenentatge. L’aventura del llenguatge s’estava cenyint a retòriques ajustades, a aprendre a fer sonets, a versificar, a posar-se brides i temes per escriure, i tancar l’aixeta de la fantasia. Per bé o per mal. Brossa, que havia estat idolatrat, va caure del pedestal.

El 1978 va conèixer J.V.Foix. Fou escollit entre els estudiants de la carrera per recitar sonets del Sol i de dol a l’Aula Magna, en un Homenatge als 80 anys del poeta, amb la seva presència. Recorda una visita al poeta de Sarrià a la seva casa del carrer Setantí, amb el Professor Llovet. Foix li va indicar que no fes pausa a final de vers si no hi havia pausa de sentit. Aquesta lliçó no l’oblidà. Però la vocació ―tant la de dir com la d’escriure poesia― venia ja coent-se de feia temps. L’escalfor de la literatura, tant la llegida com la pròpiament escrita. Del fàsmid al branquilló. Del simulacre al real. De la imitació a la substància. La mort del pare, l’any 1980, devia incidir en el mapa mental i emocional del literat que anava forjant-se. Algun poema en va sortir. Els poemes del futur Carrer d’hivern van gestar-se primordialment a Los Angeles, durant l’estada de 1981, a casa la seva germana i padrina, Maria Rosa Obiols, casada amb Harry Bernstein, i ja nascut el Max. El 82 va presentar el llibre al premi de Girona Miquel de Palol (l’avi modernista d’en Miquel) i va guanyar. Llibres del Mall el va publicar el 1983, prescindint de la portada convinguda de Pepe Sales, amb un pròleg d’Eugenio Trías. El maleïdisme arribava a tot arreu. Amb tot, la foto de frontispici acolorida per ell sí que va passar la censura, un poeta coronat, que és el que en Pepe imaginava que era, amb una corona de bona jeia, d’ingenuïtat, de puresa… En aquella època els Umbras ja havien fet el muntatge escènic a l’Angelot, després del Lorca, de Los placeres prohibidos, de Cernuda, amb el malaguanyat Carles Altayó al piano, fent aquells Saties i Chopins tan llepats ja, però tan bons. I van fer coneixença poc després de Jaime Gil de Biedma, poeta també adorat per aquella colla de jovincells poc avisats, encara que amb prou lectura a sobre. El grup Umbra, contractat per la Caixa a les Escoles, encara va fer El carrer de la mar, antologia de poesia catalana, que va donar l’oportunitat d’aprendre’s de memòria peces immortals de Rosselló, Vinyoli, Ferrater… I el Catulli Video, on ja es produí algun debat sobre la conveniència de fer-lo en una o altra llengua. El 79/80 no disposàvem encara de cap traducció fidel i moderna al català, només la de la Bernat Metge. En canvi en castellà ja n’hi havien d’agosarades, i literals.

També com a estudiant de grec inicià, amb el seu company i amic Albert Berrio, l’aventura de la revista de filologia recreativa Zeus Vos Guard, que va morir al segon número, tot un rècord. Alguns inèdits d’aquests finals d’anys 70 sortiran a l’antologia de poesia reunida a finals del 2014. L’any 1981 sojornà tres mesos a Los Angeles de Califòrnia, on escriví bona part del llibre Carrer d’hivern. La portada que havia escollit Pepe Sales va quedar inèdita fins que el 11 de juliol del 2014, vint anys després de la seva mort, va ser penjada a facebook, en homenatge (i que també es troba al lloc web www.victorbocanegracom). El llibre inclou l’elegia escrita en memòria del seu pare, mort, com ja s’ha dit, el juliol de 1980 a Port-Lligat. De 1984 a 1987 l’autor es lliura a l’activitat musical amb Bocanegra, i escriu algunes cançons i un nombre indeterminat de poemes. L’única incursió pública «literària» és la creació d’un espectacle sobre la Poesia amatòria egípcia, per encàrrec de la Fundació “La Caixa”, on prepara els textos amb traduccions indirectes i dirigeix l’espectacle fent de rapsode al costat d’Ariadna Gil, la primavera del 85 al Palau Macaya de Barcelona.

L’agost de 1988 se’n va a viure a Rotterdam per un any, inicia l’escriptura regular d’un dietari que, amb algunes llacunes, ha mantingut fins a l’actualitat, i publica la seva primera traducció, una novel·la de J.L.Carr, per a l’editorial Columna. També serà l’inici d’una continuada tasca traductiva que arriba fins avui. Tant l’escriptura d’un dietari com la traducció, l’autor les considera pràctiques fonamentals per a l’aprenentatge i perfeccionament de l’escriptura. L’estiu de 1989 torna a Barcelona i coneix Cecil Taylor en un seminari de flamenc a Begur; aquest artista exercirà una poderosa influència en les seves concepcions poètiques, més que no pas musicals, encara que també. Continua cultivant la composició de cançons amb conceptes convencionals, que no tenen res a veure amb l’estètica musical de Taylor. L’octubre de 1989, a instàncies de l’escriptor i professor Toni Turull, resident a Anglaterra, va a treballar de lector de català a les universitats de Bristol i Southampton. Representa un retorn a l’Acadèmia, que donarà el seu fruit en una tesi doctoral dedicada a l’obra poètica de Joan Ferraté, acabada el 1994 i publicada el 1997 a Reus (Catàleg general 1952-1981. Elements intertextuals en l’obra poètica de Joan Ferraté, Associació d’estudis reusencs). La recerca el porta a la teoria literària i a la literatura comparada i sobretot al comentari de poemes i a l’estudi de poètica i traducció, que és del que es tractava.

Viu a Bristol de l’octubre del 1989 al març del 1994, amb breus interrupcions, com una estada a Londres, dues estades a Berlin, dos viatges al Brasil, un viatge a Burkina Faso i un altre a Istambul, a més de les consuetudinàries visites a Barcelona. Els anys anglesos donen com a fruit una nouvelle en francès que és un divertiment inèdit (Tout ce qu’un homme sait de quelques femmes) i un llibre de poemes que guanyarà l’any 1996 el premi Màrius Torres de Lleida i que es publicarà a la col·lecció L’Escorpí d’edicions 62 el 1997, Versos i contracants. De 1990 a 1993 també publica regularment unes cròniques angleses al Diari de Barcelona sota el pseudònim de Jordi Van Praag. Quan mor Pepe Sales, el juliol de 1994, escriu un text-prefaci al seu llibre Cançons d’amor i droga que roman encara inèdit. Onze anys més tard, el 2005, edita l’àlbum de cançons en homenatge al pintor-lletrista, Bloc de lírica dura. L’any 1999 publica El croc de l’esfera a Umbra Editora, del seu company de viatge Francesc Badia, en edició d’artista amb gravats de Rosanna Casano, amb plom de la impremta del “Guti” de Gràcia. És el llibre inspirat en l’obra i la figura de Cecil Taylor. Perquè el pianista el pugui llegir se’n fa una edició en anglès, traduïda per Jonathan Boulting. Taylor, amb la poeta nord-americana Trudy Morse, assisteix i recita a la presentació i lectura de poemes del llibre que es fa al Círcol Maldà l’abril de 1999. En tractar-se d’una edició limitada de 99 exemplars, la publicació no té cap repercussió crítica ni pràcticament pública. El llibre recull, de manera molt sublimada poèticament, les experiències creatives i humanes al voltant de la relació amb el compositor afro-americà. Uns anys més tard, en un monogràfic sobre Poesia i Jazz de la revista Litoral, el poeta va publicar un article sobre Taylor titulat «El jardín anotado de Cecil Taylor».

Entre el 2000 i el 2008, a banda de col·laboracions puntuals en suplements literaris de premsa, publica sobretot peces acadèmiques a revistes especialitzades, i uns quants poemes a Reduccions, pertanyents al llibre inèdit Dret al miracle, a més d’unes traduccions de Wallace Stevens en un monogràfic de la revista sobre traducció poètica. També publica a la revista digital Saltana, i posteriorment a l’ebrenca Rels, la traducció del poema de Mallarmé Un cop de daus no abolirà mai l’atzar. El 2009, amb motiu de l’aparició de l’àlbum Fonografies, publica a Emboscall les Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig, uns textos-mirall que complementen l’àlbum i dialoguen amb les cançons de les Fonografies. El 2014 publica a Labreu edicions D’un juny dur, dietari poètic d’una època, d’un mes. Pere Gimferrer hi va escriure un pròleg. A la primera edició ningú ―ni el propi autor― s’adona que falta el poema corresponent al dia 22, justament el dia de trànsit de bessons a Cranc en el Zodíac. S’esperava esmenar l’error en una edició futura. Així fou fet, en la segona edició.

Per raons de l’atzar, i gràcies a la mediació d’Àlex Gómez-Font, s’ofereix la possibilitat de publicar, en 2014, a la nova editorial Els Llums, de Joan Ramon Riera, un recull de poesia completa, per reunir tota l’obra i posar a l’abast llibres ja introbables en la seva primera edició. Finalment es resol d’aplegar únicament els del segle XX, incloent-hi dos inèdits. Així apareix Sol de lluna ple, que acaba amb El croc de l’esfera, llibre verament introbable, del qual se’n feren només 99 en edició d’artista, amb gravats de Rosanna Casano, l’any 1999, a Umbra Editora, que tancà just després. Els llibres inèdits són D’un vis octubrer i una cançó Amorfènix (Políptic 19080-89).

El 2015 va ser guardonat amb el premi Carles Riba el llibre Dret al miracle, publicat a Proa el 2016. El 2017 es dona una confluència d’Obiols i Bocanegra amb Sacrilegis, en el sentit que es crea un llibre a partir de les cançons que són poemes de clàssics catalans. És a dir, s’enregistra un àlbum amb els dissets poemes musicats, i s’edita un llibre conjunt que aplega textos originals demanats expressament per a l’ocasió a Lluís Solà, Mingus B. Formentor i Rosa Porter Moix, parlant del fet de musicar poesia. Obiols hi participa també.