15 de febrer del 2014 Barnasants a Luz de Gas (Llumdegas) – Autocrònica

Víctor Bocanegra (“All Stars”, K.T. dixit)

Som a Sant Valentí, pobres valentinians, com han de patir! Un capell negre de feltre, d’ala breu, copa baixa i casquet menut, com de dona, espera ser esclafat en mig de la corrua veloç d’autos i motos a l’avinguda de Vallcarca, direcció Penitents (sí, al barri on Verdaguer va compondre gran part de Lo Trobador). Es a mig matí i en sóc testimoni del perill que corre el tarot. Com si hagués vist un gatet o un cadell de gos, amb cert risc, em llanço a salvar-lo. El salvo. I tot seguit me’l poso. Tot i que em cobreix tot just el coronell, aquest serà el meu barret de demà, que actuo a Llumdegas. La sort m’ha de ser favorable, no per la bona acció exercida, sinó per l’atzar objectiu que m’ha fet salvador i em farà salvat, sense esoterisme, simplement perquè ho dic jo. Dit i fet, sí, però en veritat és: pensat, dit, fet, i redit. Redir ens complau, ens assegura en els vials de l’Eros Fortunal, de la cosa feta i perfeta. Hem tret del barret, no conills sinó giragonses de melodia estellada, metall de veu, nodes de connexió segura. I això es converteix en recíproca acció de gràcies. La disposició afinada és percebuda, i s’agraeix.

Un segon fet fortunal, i marcat per una saviesa objectiva, superior, que ens mena: la Sandra, entre el públic (jo no ho sabia, i hi havia pensat, perquè recordava l’escena del 15 de febrer del 2009, feia exactament un lustre, en el mateix indret, Llumdegas, havent presentat Fonografies, quan ella, acabat el concert aquell, em va clavar una mirada de mal d’ull, plorosa, decebuda, per no haver esmentat el recent traspàs de David Martí, el geni-pintor, el seu company, el meu amic d’adolescència, de descobriments. I no vaig poder justificar l’oblit. No l’hi veia allà. I hauria d’haver-ne fet present la memòria!). I de sobte, passats cinc anys, ni sabent que la Sandra hi era, va i faig esment de l’amic desaparegut, potser per rescabalar-me, potser perquè havia d’esperar 5 anys a fer-ho, potser perquè la memòria i l’evocació juguen aquests jocs. Això la commou, i per partida doble, perquè sap que jo no sé que hi és. I passat el concert m’ho fa saber quan ens saludem, que li ha arribat al cor. Són més mostres, encara, d’atzar objectiu passat pel sedàs de les justícies últimes, de les balances famoses, i de l’Eros Fortunal. Tot acaba encaixant, compensant-se. Que, per cert, aquest Eros, viu moments àlgids en un altre pla. Tot això sembla que no, però fa triangle, i tanca. I un triangle, amb un punt central, un eix, i un impuls…roda com una aspa, fa aire, aireja, i mou els àmbits pròxims en ondes concèntriques. La propinqüitat ho és tot. S’hi ha de ser perquè les coses succeeixin. Per això denigro tant la virtualitat, perquè de tanta asèpsia mata de pena, no hi ha pell. Els presents aquella nit sentiren les presències que concoctaven des de l’escenari unes quantes coses.

I bé, fet aquest llarg preàmbul, passem a la cosa: la cosa bé, perquè si la preparació és l’adequada, qualla. També final d’etapa. Cloure un període amb bona jeia, dir adéu amb un cant de joia (i plany). I convidar un estol de guitarristes que, ves per on, representaven, també, passades etapes. Hi faltava potser el Vinyals (i fins el Bonell), però era com si es pogués veure que les tangències de Bocanegra també havien produït esclats. El Baruc (MAN), naturalment, amo del Laboratori més antic, d’alambins roquers, artífex i emèrit de la Càtedra de Barucologia. L’Emili Baleriola, l’únic que sí que havia estat un parell o tres de cops amb els Boques, substituint el Bonell. Però ell també procedeix de les Màquines i els Cracs i els Bigbangs de la música progressiva d’antany, guardià de les Essències laietanes. I Cece Giannotti, que a cinc anys exactes de les fonografies que va cuinar està pletòric de corda i cor, grovant com mai. Tancava el quartet de corda el Miqui Mestres, mestre de la generositat i el dobro pessigat. L’aquelarre funcionà. El vent el representava un trompetista fi, l’Àlvar Monfort, de les noves lleves que pugen, i com pugen! La secció de ritme, a càrrec dels sempre fiables Jordi Moraleda i Arnau Obiols, conservadors del tempo en el Temple de les estructures cançoneres. I el gran Harmonitzador, que deia en K. Torra, en Jordi Soley, zawinulesc, budpowellià quan cal solejar en menor sobre un cinc per quatre, i asolellat sempre, condimentant els espais amb acords exquisits o amb sons especiats que ens transporten a cambres de la història de la música moderna i no tan moderna, amb saviesa enciclopèdica. La gent hi era, i no era la gent, eren subjectes, que van corroborar que el ritu havia estat acomplert en la seva funció primordial. Passar emoció, i gruix de coses dites/cantades/accionades. El mastegament d’un any, malgrat la poca pista i peixet, es notava. Amb més rodolament, més perfecció, però no necessàriament més màgia. Aquesta va amb l’Eros Fortunal sobretot. Tot plegat, rodó, un Lied dels adéus a una època, que tanca per obrir un altre terreny vague, que s’ha d’imaginar, per refer l’operació aquella del pensar (en cant i en visió), dir, fer, i redir. I recantar, esclar!