Víctor Bocanegra Quintet presenta les Cançons de l’Akídelara. Cicle de Blues i Estils Afins (Friday’s Blues)

BUCANERIES AL BORN

El bucaner és el bocafosc aquell de Santa Eugènia de 1984, i es cala el capell angelí de color gris, un punt dashiellhammettià, però més discret, de 1981, que després en P.P. Sales li afanava, i l’immortalitzava en pintures i retrats, el 1986. Amb sostres alts de palau, allí on Vicente Zumel ha tingut la bona pensada de crear espai musical, amb un Chassaigne Frères ranci però besnét de l’avior més complaent, quasi pre-noucentista (piano de cua), hom ha de fer llum l’instant, i deixar-se de dates i de llastos dels passats imperfectes. És només l’heroi de carn-i-òs que pot fer foc d’aquís i d’ares, i mirar de passar alguna flama en forma acústica i vibracional. I a fe que succeeix, amb la preparació tècnica i ritual de l’atleta pindàric que ha de complir la missió.

I doncs, bé, encasquetat i encinyellat a la Taylor –formes de protecció ancestral- es pot produir un cert ordre oracular, amb l’ajut de quartet just : un Arn desencatifat, un Júnior que sempre les posa «a puesto», un Alomar seriós i sintètic, un Sol que brilla com el seu nom indica, mestre del tou harmònic. I, enveuat, el bocanegrós ascla l’estre per repartir, si no llaminadures, almenys sutzures animoses, fent obligats, refilant poc, parlant el cant, amb veu de gola, pit i cap. Les complexitats desapareixen en el lliurament escènic. Tot es transmuta en temps elàstic i espai rodó. Si no, malament. Però bé. Fins i tot oficià el bucaner d’intèrpret, no executant, sinó lingüístic, pels hiperboris presents, essent didàctic i tot. Al carrer de la Barra de Ferro (record de les que van posar a les clavagueres i com a barrera de pas el segle XVII, com ara posen les pilones, més gruixudes perquè no hi passin els cotxes) vam fer el fet, i després, desmuntar i partir. Per sort, el Chassaigne va quedar-se a reposar en els seus salons.