DE CUA D’ORELLA

El gran Nèstor Munt, MC d’aquest teatre-llibreria imponent, que sap què és la música, perquè la viu i la coneix i la pensa i la toca, diu allò que avui escau: «La música com a element aglutinador que subratlla, embolica i dóna unitat a qualsevol moment, permet crear comunitat d’esperit a tota mena d’esdeveniments socials. Cada instant té la seva música que cal trobar i administrar de forma conseqüent». Ja ho va advertir Pere Gómez, percussionista de pro, que va venir acompanyat d’Itziar Fenollar: —Aquí la gent no ve a escoltar sinó a xerrar, a beure i a menjar. Sí, d’acord, ja ho sabem, i ja n’hem fet de «brasserie» (encara que sempre és més descompromès tocar estàndards que no material propi), però no em fa res, no m’amoïna, vaig venir a dir. Perquè sempre hi ha algú que escolta «de cua d’orella», que jo en dic. (En anglès existeix l’expressió “eavesdropping”, que vol dir més o menys escoltar converses veïnes que no ens pertoquen, i s’acosta al que vull dir). “El públic”. El podem desfragmentar, com fan en informàtica, i resulta que són unitats, individus, complexos multicel·lulars que funcionen autònomament, amb periscopi i en estèreo. Ells no m’han vingut a veure, però em tenen allà, detectat a l’escenari. Ells no m’han vingut a escoltar, però em senten, sota el gruix de les veus, les rialles, els crits i els murmuris, la dringadissa de vasos i plats. I el pas del sentir a l’escoltar és una frontera que alguns creuen, de vegades a consciència, de vegades inconscientment. I es troben amb alguna cosa…. potser un pessigolleig a l’esperit, a la memòria… un plaer…o un desplaer perdut…una ressonància, una tonada reminiscent o un gra a la veu que desperta pesos emocionals.

Les balances es mouen, en un o altre sentit: amunt, avall, dreta, esquerra. Sospesem el so. No, no va passar cap àngel, com deia el Pere. I no és allò de dir, a més volum, més silenci, sinó el contrari. Com es fa a classe, baixa la veu, i tothom afinarà l’oïda. No sé si era la música per als instants, ni si fou administrada de forma conseqüent. Un vell fan lleidatà ve a presentar-se, col·leccionista del vinil de Bocanegra U. Sovint hi ha sorpreses. En Jordi Moraleda, sempre a lloc, va fer valdre la seva tècnica i el seu art pianístic i baixístic. I el poliment d’esferes és àrdua tasca, no sempre a l’abast, ni a l’abast de tothom. Hom pot fer de l’aspror o la mancança virtut. O intentar-ho.