Autocrònica casino de Vic (Novembre 2016)

Es perfilava tot accelerat, comprimit, assajat de poc, però visualitzat, concebut de molt, de llarg, de lluny, de fa un any que es començà a afaiçonar la Cantilena, i que encara no ha arribat a la majoria d’edat. I van anar caient, les cançons, i l’agrupament, fins congriar, amb decisions encontrades i quallades i cuinades de bo de bo, el trio, amb l’Eduard Iniesta, mestre de cordòfons i d’absoluts sonors,  i el Iannis Obiols, que toca el piano i a vegades el teclat Roland F-80, amb sons avinents, i màgia jove i sapient. Així em converteixo en vocalista que mira de dir, suar suau, i de fer matisos de fons o de biaix, però a cara descoberta, esclar. Més que vocalista, per dir-ho a la manera brossiana, «microfonista». La sala, plena, amics, coneguts, desconeguts, parents, saludats… Algunes cançons arriben a tocar, a rascar, d’altres queden enlairades però cercant el seu niu, d’altres sobrevolen i fugen, i caldrà acaçar-les… La música aliada a la paraula és un afer molt fort, quasi assassí, o celestial: afaiçonar, portar-se bé amb la bèstia, assuaujar, embravir, domesticar, picar, rodejar, sentir, però amb les regnes tenses i l’oïda posada al damunt, cercar el cercle, i obrir camps i portes, i desvariar i variar allà on toca, i fixar ritme i desgranar melodia, i contenir i descontenir, alliberar i engrapar, deixar anar, perdre’s amb el coratge del pelegrí desapassionat, i amb els temors de l’heroi descordat. Les cançons són aparicions en el famós camí incert i tan fi, i tan aviat apareixen com desapareixen, només existeixen en la seva cocció lenta o en el seu esclat explosiu….en el concert hom inicia el ritual, en presència gràvida i capteniment generós, i no sap mai com acabarà… aquesta és la gràcia…i a vegades la misèria, quan no s’arrodoneixen els contorns i s’esvaeix el coure màgic dels colors que s’han format. La gràcia, que s’ha de treballar, a vegades amb plena inconsciència, o amb consciència alada, transfigurada. El cant que incendia o apaivaga. El remot sonor. La selva transparent. No hi ha receptes unívoques. Cada poema fet melodia és un mirall que pot fer-te àngel convex, dimoni còncau, o reduir-te a mitjancer esforçat. Però el llibret de l’Aumatell, l’opuscle, ha estat revisat pels espectadors-oients, o seguit amb els ulls. Cadascú hi troba el que vol, i cadascú escolta el que pot, o el que desitja. El paquet ja està enviat. El lliurament serà a discreció. I hi haurà també fixació sonora en enregistrament, si tot va com ha d’anar. I veurem qui destapa la botella, quan i com, i què passa amb tot plegat. Sempre succeeix alguna cosa, bona, poca, nova, mala o vella. La sort comença a dringar, els daus, que corrin, sacrílegs, però amb el respecte per davant. Un nou viatge, que els fats ens emparin, i ens agafin inspirats.

VB

“DÍPTIC D’AMORS” Lectura de Llibre d’amic i Cants d’Abelone amb motiu de l’Any Vinyoli

Un espectacle sobri i elegant dedicat a dos dels cims lírics de l’obra poètica vinyoliana. De l’amor físic a l’Amor místic. Una sola veu masculina diu els versos amb interludis d’arpa, que acompassen el ritme dels “himnes” i els cants. Tot i no tractar-se de la poesia més “popular”, vistent i directa de Joan Vinyoli, pensem que és una bona ocasió per acostar-se al Vinyoli més depurat i obscur, més místic, complementant d’aquesta manera la visió que és té generalment de la seva poesia. L’espectacle va estrenar-se l’any 2004 al Círcol Maldà de Barcelona, i no s’ha tornat a fer més.

L’ocasió de l’any Vinyoli sembla un moment immillorable per fer-lo reviure renovat. Com va deixar dit Segimon Serrallonga en el pròleg al llibre Llibre d’amic / Cants d’Abelone (Empúries, 1987): «Vinyoli (…) posseeix una poètica salvadora: l’existència humana esdevé en ell un cant, dolorós i joiós a la vegada, a la foscor central. Solitud i solidaritat. Qui no li reconeix la qualitat lírica dels grans és perquè s’esforça a mantenir els ulls clucs.»

diptic-damors

D’UN JUNY DUR

El proper dia 7 de maig, a l’Horiginal de Barcelona, a les 20:30h es presenten les novetats de primavera de la col·lecció alabatre de Labreu edicions. Entre elles hi ha el llibre de Víctor Obiols, D’UN JUNY DUR. La presentació anirà a càrrec de l’escriptor Miquel de Palol.

UNA SANG VERTICAL

Dins de la Setmana de Poesia de Barcelona (ICUB), es presenta el dia 14 de maig del 2014 al Convent dels Àngels (21:30h.) el següent espectacle:

«UNA SANG VERTICAL» (cabaret poètic?)
―Recital de poesia i traducció musical―

A la memòria de Joan Vergés

1-COMPLANTA PER L’OBLIT DELS MORTS (Segimon Serrallonga)
2- ESCRIU SOL PER SEMPRE (S.Serrallonga/V.Bocanegra)
3- Fragment d’UN CANT DE LLIBERTAT (William Blake/S.Serrallonga/V.Bocanegra)
4- QUAN A LA NIT (Josefa Contijoch/V.Bocanegra)
5-SERENADA D’HIVERN (Josep Carner/V.Bocanegra)
6- ELEGIES DE L’AMOR INCERT (Rosa Leveroni)
7- CANÇÓ DE LA FLOR MASSISSA (J.Carner/V.Bocanegra)
8- DOBLE BALADA (SORT A QUI RE NO LI FA) (François Villon/V.Bocanegra)
9- EL POETA (Joan Vergés)
10- MEDITERRANI AL VENT (Georges Moustaki/Víctor Obiols)
11- ESPINES (Jacint Verdaguer/V.Bocanegra)
12- AMOR, NO ESTIMIS (William Butler Yeats/V.Obiols/V.Bocanegra)
13- L’ART NEGRE (Anne Sexton/Montserrat Abelló)
14- CANCIÓN DE JULIETA (F. G. Lorca/V.Bocanegra)
15- «DE COP EL FRUIT MADURA…» (Lluís Solà)
16- INVOCACIÓ ALS POETES (Clementina Arderiu)
17- NO SAP CANTAR QUI EL SO NO DIU (Jaufré Rudel/V.Bocanegra)

18- Fragment de l’ ODA A CATALUNYA (Armand Obiols)

«Guardem ben closa dintre la invulnerada pell
Una sang vertical encar secreta.»
Armand Obiols

Víctor Obiols: Recitació i direcció
Víctor Bocanegra: Composició, veu i piano
Miquel Mestres: Guitarres
Ernest Martínez Massanet: Percussions

14 de maig del 2014, 21:30, Convent dels Àngels

Setmana de Poesia de Barcelona 2014 (ICUB)

UNA SANG VERTICAL (cabaret poètic?)
―Recital de poesia i traducció musical―
Aquest espectacle literari basat en la interpretació de poesies i traduccions musicals és fruit de l’aplegament de coses molt diverses pel que fa a la procedència i la casuística de creació, i exigeix, potser, una explicació succinta. Dir-ne «cabaret poètic», tal com va anunciar-se en un principi, és tal vegada desproporcionat i pretensiós: no surten senyoretes aixecant la cama, l’humor hi és dosificat, i el públic no té oportunitat d’embriagar-se, almenys en els límits del recinte on s’actua (a no ser que sigui de poesia…). El contingut poètic d’aquests versos ofereix una panòplia que toca, en certa manera, tots els gèneres tradicionals: l’èpica (petita), la lírica (de cambra i de rebedor) i el drama (còsmic), i aquest darrer inclou, naturalment, comèdia, i àdhuc tragèdia. Del Parnàs a la familiaritat amb els Poetes. Tot més o menys mesurat i equilibrat, administrat en dosis homeopàtiques, per tal de mirar de procurar un cert gaudi a l’espectador. La voluntat que ens guia és posar l’èmfasi en l’oralitat primigènia de la paraula poètica, i mostrar les possibilitats d’interpretar ―en els dos sentits del mot―, musicalment, tant poemes originals com peces traduïdes.
Víctor Obiols

ALGUNES FONTS I DADES
Els dos poemes de Segimon Serrallonga pertanyen al volum Poemes 1950-1975 (Ed. Crítica, 1979). El poema de William Blake traduït per Serrallonga va publicar-se originalment a Llibres del Mall el 1981, i fou reeditat el 2012 per Jardins de Samarcanda. El poema «Quan a la nit», de Josefa Contijoch, és de Les lentes il•lusions (2001, Ed. 62). «Serenada d’hivern» de Josep Carner pertany a la secció Ofrena de Poesia, i la «Cançó de la flor massissa», a Mar. Aquesta darrera va ser inclosa en un CD de cançons infantils produït per l’AMPA de l’escola Cervantes de Barcelona (2007). L’«Elegia de l’amor incert, IV» és de Rosa Leveroni (Obra poètica completa, 2010). La «Doble balada» (Bien heureux est qui rien n’y a!) de Villon va estrenar-se, cantada en versió original, a l’espectacle Villon. Les balades (Teatre del Raval, 2011). Aquí l’adaptació al català és de Víctor Obiols. El poema «El poeta», de Joan Vergés, és de La vida nova (premi Carles Riba 1968, publicat a Proa, L’Óssa menor, 1970). «Mediterrani al vent» és la versió catalana de V. Obiols de l’original «En Meditérranée». Va ser feta per encàrrec per al disc Marina Rosell canta Moustaki (2011). «Espines» és un poema verdaguerià de Jesús Infant i, juntament amb la serenada i la cançó carnerianes, pertany a un àlbum de versions que està en projecte d’enregistrament, igual com el següent, el poema traduït i musicat de W.B.Yeats, «O Do Not Love Too Long», que pertany al llibre In the Seven Woods (1904). «L’art negre», d’Anne Sexton, és un poema de l’antologia Com ella. Poemes escollits, versions de Montserrat Abelló (Proa, 2013). La cançó lorquiana és un poema inserit dins l’obra teatral El público, i la seva musicació va ser un encàrrec de la coreògrafa Inés Boza per a un muntatge presentat al centre de creació de Gràcia La Caldera. El poema de Lluís Solà és del llibre Entre bellesa i dolor (Ed. 62, 2010). El poema de Clementina Arderiu és de L’esperança, encara (1968). A la cançó de Jaufré Rudel s’ha comès un petit sacrilegi, que és musicar-la de nou, prescindint de la partitura original. Fou també un encàrrec de l’escriptor Salvador Giralt, que forní la versió en català. L’«Oda a Catalunya» d’Armand Obiols es troba al seu únic llibre de poesia, Poemes (Proa, 1973).

Il·lustració Rosanna Casano UNA SANG VERTICAL

 

Il·lustració de Rosanna Casano