Aquesta pàgina serà un pou, però un pou sense fons, amb tot el que això implica. Començo a omplir-lo, conscient, però, que l’aigua no arribarà mai a desbordar-lo.

A 26 d’octubre del 2010 (no DE 2010, ja ho vam discutir en el seu dia). Ara veig que ha passat temps d’aquell quinze de gener on anunciava la presentació de les Nòtules que portaven òscules el 24 de gener, sota persiana, amb defensa “teatral”, i copes de “cola esbravada” (que era vi) i en Miqui fent de joker guitarrero. Fa doncs més d’un any, gairebé dos. El temps del rellotge, fem per manera d’enganyar-lo amb les nostres giragonses psíquiques, i si no apuntem ens costa saber quant de temps fa de les coses fetes i experimentades. Com vaig dir en un vers d’Un juny dur, hi ha aquell que “s’apaga en la seva desmemòria”, però potser també hi ha el qui lluu en la seva desmemòria, no sempre ha de ser tràgic l’oblit. Saber que puc omplir el pou, havent deixat temps i vivències abaix de tot, com aquells miners xilens. Faré l’esforç de rescatar-ho? Podré? I val la pena? Això no se sap fins que no es fa. Per descobrir potser que el resultat, l’exhumació, potser no pagava la pena, però el viatge per extreure-ho sí. És un cop més la síndrome d’Ítaca.

Ara escoltar l’endins des dels jardins babilònics del Coll. I moure’s enfora per lluitar, tot modelant la vida real on tot s’ha reduït al consum, al desgast i al guany. Busquem àgores comunals, complicitats fraternes, acords que maridin cel i infern. I trobem poc, i el poc que trobem, a voltes, ens ho volen esborrar, fer-nos invisibles. Ignorar la llum. Però som conglomerats d’energia (o voluntat, o vida en marxa) i no ens rendim tan fàcilment.

==============================================================

A quinze de gener, falten cinc dies per presentar i dir les Nòtules a l’Elèctric. Penso que finalment tots els arxius reals seran penjats al món virtual, ho tindrem tot penjat. Amb les mans a les butxaques rodarem mons i ens ho baixarem tot. Si falla la Xarxa estarem perduts, tornarem a les taules de Marduk, de Mardoqueu, a les pedres…