Todas las entradas de Victor Obiols

UNA SANG VERTICAL

Dins de la Setmana de Poesia de Barcelona (ICUB), es presenta el dia 14 de maig del 2014 al Convent dels Àngels (21:30h.) el següent espectacle:

«UNA SANG VERTICAL» (cabaret poètic?)
―Recital de poesia i traducció musical―

A la memòria de Joan Vergés

1-COMPLANTA PER L’OBLIT DELS MORTS (Segimon Serrallonga)
2- ESCRIU SOL PER SEMPRE (S.Serrallonga/V.Bocanegra)
3- Fragment d’UN CANT DE LLIBERTAT (William Blake/S.Serrallonga/V.Bocanegra)
4- QUAN A LA NIT (Josefa Contijoch/V.Bocanegra)
5-SERENADA D’HIVERN (Josep Carner/V.Bocanegra)
6- ELEGIES DE L’AMOR INCERT (Rosa Leveroni)
7- CANÇÓ DE LA FLOR MASSISSA (J.Carner/V.Bocanegra)
8- DOBLE BALADA (SORT A QUI RE NO LI FA) (François Villon/V.Bocanegra)
9- EL POETA (Joan Vergés)
10- MEDITERRANI AL VENT (Georges Moustaki/Víctor Obiols)
11- ESPINES (Jacint Verdaguer/V.Bocanegra)
12- AMOR, NO ESTIMIS (William Butler Yeats/V.Obiols/V.Bocanegra)
13- L’ART NEGRE (Anne Sexton/Montserrat Abelló)
14- CANCIÓN DE JULIETA (F. G. Lorca/V.Bocanegra)
15- «DE COP EL FRUIT MADURA…» (Lluís Solà)
16- INVOCACIÓ ALS POETES (Clementina Arderiu)
17- NO SAP CANTAR QUI EL SO NO DIU (Jaufré Rudel/V.Bocanegra)

18- Fragment de l’ ODA A CATALUNYA (Armand Obiols)

«Guardem ben closa dintre la invulnerada pell
Una sang vertical encar secreta.»
Armand Obiols

Víctor Obiols: Recitació i direcció
Víctor Bocanegra: Composició, veu i piano
Miquel Mestres: Guitarres
Ernest Martínez Massanet: Percussions

14 de maig del 2014, 21:30, Convent dels Àngels

Setmana de Poesia de Barcelona 2014 (ICUB)

UNA SANG VERTICAL (cabaret poètic?)
―Recital de poesia i traducció musical―
Aquest espectacle literari basat en la interpretació de poesies i traduccions musicals és fruit de l’aplegament de coses molt diverses pel que fa a la procedència i la casuística de creació, i exigeix, potser, una explicació succinta. Dir-ne «cabaret poètic», tal com va anunciar-se en un principi, és tal vegada desproporcionat i pretensiós: no surten senyoretes aixecant la cama, l’humor hi és dosificat, i el públic no té oportunitat d’embriagar-se, almenys en els límits del recinte on s’actua (a no ser que sigui de poesia…). El contingut poètic d’aquests versos ofereix una panòplia que toca, en certa manera, tots els gèneres tradicionals: l’èpica (petita), la lírica (de cambra i de rebedor) i el drama (còsmic), i aquest darrer inclou, naturalment, comèdia, i àdhuc tragèdia. Del Parnàs a la familiaritat amb els Poetes. Tot més o menys mesurat i equilibrat, administrat en dosis homeopàtiques, per tal de mirar de procurar un cert gaudi a l’espectador. La voluntat que ens guia és posar l’èmfasi en l’oralitat primigènia de la paraula poètica, i mostrar les possibilitats d’interpretar ―en els dos sentits del mot―, musicalment, tant poemes originals com peces traduïdes.
Víctor Obiols

ALGUNES FONTS I DADES
Els dos poemes de Segimon Serrallonga pertanyen al volum Poemes 1950-1975 (Ed. Crítica, 1979). El poema de William Blake traduït per Serrallonga va publicar-se originalment a Llibres del Mall el 1981, i fou reeditat el 2012 per Jardins de Samarcanda. El poema «Quan a la nit», de Josefa Contijoch, és de Les lentes il•lusions (2001, Ed. 62). «Serenada d’hivern» de Josep Carner pertany a la secció Ofrena de Poesia, i la «Cançó de la flor massissa», a Mar. Aquesta darrera va ser inclosa en un CD de cançons infantils produït per l’AMPA de l’escola Cervantes de Barcelona (2007). L’«Elegia de l’amor incert, IV» és de Rosa Leveroni (Obra poètica completa, 2010). La «Doble balada» (Bien heureux est qui rien n’y a!) de Villon va estrenar-se, cantada en versió original, a l’espectacle Villon. Les balades (Teatre del Raval, 2011). Aquí l’adaptació al català és de Víctor Obiols. El poema «El poeta», de Joan Vergés, és de La vida nova (premi Carles Riba 1968, publicat a Proa, L’Óssa menor, 1970). «Mediterrani al vent» és la versió catalana de V. Obiols de l’original «En Meditérranée». Va ser feta per encàrrec per al disc Marina Rosell canta Moustaki (2011). «Espines» és un poema verdaguerià de Jesús Infant i, juntament amb la serenada i la cançó carnerianes, pertany a un àlbum de versions que està en projecte d’enregistrament, igual com el següent, el poema traduït i musicat de W.B.Yeats, «O Do Not Love Too Long», que pertany al llibre In the Seven Woods (1904). «L’art negre», d’Anne Sexton, és un poema de l’antologia Com ella. Poemes escollits, versions de Montserrat Abelló (Proa, 2013). La cançó lorquiana és un poema inserit dins l’obra teatral El público, i la seva musicació va ser un encàrrec de la coreògrafa Inés Boza per a un muntatge presentat al centre de creació de Gràcia La Caldera. El poema de Lluís Solà és del llibre Entre bellesa i dolor (Ed. 62, 2010). El poema de Clementina Arderiu és de L’esperança, encara (1968). A la cançó de Jaufré Rudel s’ha comès un petit sacrilegi, que és musicar-la de nou, prescindint de la partitura original. Fou també un encàrrec de l’escriptor Salvador Giralt, que forní la versió en català. L’«Oda a Catalunya» d’Armand Obiols es troba al seu únic llibre de poesia, Poemes (Proa, 1973).

Il·lustració Rosanna Casano UNA SANG VERTICAL

 

Il·lustració de Rosanna Casano

15 de febrer del 2014 Barnasants a Luz de Gas (Llumdegas) – Autocrònica

Víctor Bocanegra (“All Stars”, K.T. dixit)

Som a Sant Valentí, pobres valentinians, com han de patir! Un capell negre de feltre, d’ala breu, copa baixa i casquet menut, com de dona, espera ser esclafat en mig de la corrua veloç d’autos i motos a l’avinguda de Vallcarca, direcció Penitents (sí, al barri on Verdaguer va compondre gran part de Lo Trobador). Es a mig matí i en sóc testimoni del perill que corre el tarot. Com si hagués vist un gatet o un cadell de gos, amb cert risc, em llanço a salvar-lo. El salvo. I tot seguit me’l poso. Tot i que em cobreix tot just el coronell, aquest serà el meu barret de demà, que actuo a Llumdegas. La sort m’ha de ser favorable, no per la bona acció exercida, sinó per l’atzar objectiu que m’ha fet salvador i em farà salvat, sense esoterisme, simplement perquè ho dic jo. Dit i fet, sí, però en veritat és: pensat, dit, fet, i redit. Redir ens complau, ens assegura en els vials de l’Eros Fortunal, de la cosa feta i perfeta. Hem tret del barret, no conills sinó giragonses de melodia estellada, metall de veu, nodes de connexió segura. I això es converteix en recíproca acció de gràcies. La disposició afinada és percebuda, i s’agraeix.

Un segon fet fortunal, i marcat per una saviesa objectiva, superior, que ens mena: la Sandra, entre el públic (jo no ho sabia, i hi havia pensat, perquè recordava l’escena del 15 de febrer del 2009, feia exactament un lustre, en el mateix indret, Llumdegas, havent presentat Fonografies, quan ella, acabat el concert aquell, em va clavar una mirada de mal d’ull, plorosa, decebuda, per no haver esmentat el recent traspàs de David Martí, el geni-pintor, el seu company, el meu amic d’adolescència, de descobriments. I no vaig poder justificar l’oblit. No l’hi veia allà. I hauria d’haver-ne fet present la memòria!). I de sobte, passats cinc anys, ni sabent que la Sandra hi era, va i faig esment de l’amic desaparegut, potser per rescabalar-me, potser perquè havia d’esperar 5 anys a fer-ho, potser perquè la memòria i l’evocació juguen aquests jocs. Això la commou, i per partida doble, perquè sap que jo no sé que hi és. I passat el concert m’ho fa saber quan ens saludem, que li ha arribat al cor. Són més mostres, encara, d’atzar objectiu passat pel sedàs de les justícies últimes, de les balances famoses, i de l’Eros Fortunal. Tot acaba encaixant, compensant-se. Que, per cert, aquest Eros, viu moments àlgids en un altre pla. Tot això sembla que no, però fa triangle, i tanca. I un triangle, amb un punt central, un eix, i un impuls…roda com una aspa, fa aire, aireja, i mou els àmbits pròxims en ondes concèntriques. La propinqüitat ho és tot. S’hi ha de ser perquè les coses succeeixin. Per això denigro tant la virtualitat, perquè de tanta asèpsia mata de pena, no hi ha pell. Els presents aquella nit sentiren les presències que concoctaven des de l’escenari unes quantes coses.

I bé, fet aquest llarg preàmbul, passem a la cosa: la cosa bé, perquè si la preparació és l’adequada, qualla. També final d’etapa. Cloure un període amb bona jeia, dir adéu amb un cant de joia (i plany). I convidar un estol de guitarristes que, ves per on, representaven, també, passades etapes. Hi faltava potser el Vinyals (i fins el Bonell), però era com si es pogués veure que les tangències de Bocanegra també havien produït esclats. El Baruc (MAN), naturalment, amo del Laboratori més antic, d’alambins roquers, artífex i emèrit de la Càtedra de Barucologia. L’Emili Baleriola, l’únic que sí que havia estat un parell o tres de cops amb els Boques, substituint el Bonell. Però ell també procedeix de les Màquines i els Cracs i els Bigbangs de la música progressiva d’antany, guardià de les Essències laietanes. I Cece Giannotti, que a cinc anys exactes de les fonografies que va cuinar està pletòric de corda i cor, grovant com mai. Tancava el quartet de corda el Miqui Mestres, mestre de la generositat i el dobro pessigat. L’aquelarre funcionà. El vent el representava un trompetista fi, l’Àlvar Monfort, de les noves lleves que pugen, i com pugen! La secció de ritme, a càrrec dels sempre fiables Jordi Moraleda i Arnau Obiols, conservadors del tempo en el Temple de les estructures cançoneres. I el gran Harmonitzador, que deia en K. Torra, en Jordi Soley, zawinulesc, budpowellià quan cal solejar en menor sobre un cinc per quatre, i asolellat sempre, condimentant els espais amb acords exquisits o amb sons especiats que ens transporten a cambres de la història de la música moderna i no tan moderna, amb saviesa enciclopèdica. La gent hi era, i no era la gent, eren subjectes, que van corroborar que el ritu havia estat acomplert en la seva funció primordial. Passar emoció, i gruix de coses dites/cantades/accionades. El mastegament d’un any, malgrat la poca pista i peixet, es notava. Amb més rodolament, més perfecció, però no necessàriament més màgia. Aquesta va amb l’Eros Fortunal sobretot. Tot plegat, rodó, un Lied dels adéus a una època, que tanca per obrir un altre terreny vague, que s’ha d’imaginar, per refer l’operació aquella del pensar (en cant i en visió), dir, fer, i redir. I recantar, esclar!

25 de gener del 2014 Bohèmius Cafè (Poble Sec) – Autocrònica

Víctor Bocanegra, Miki Mestres (Vespre)

El mínim denominador d’origen comú són 12 persones. Les que s’agrupen en el queixal al fons de la sala d’art per mirar, directament o de reüll, de reorella, a l’oficiant i al guitarrador. L’oficiant, allunyant ofidis, àspids i resquills de la contaminació espiritual, s’entesta i s’acora i espira per veure què surt.

La Gran Mariné mira marinejant, i Joana Cera, l’artista, s’hi està, a la cadira, amb capteniment ateneic. L’Esperit Sant remuga. El repertori esbufega com un acordió, tirant de la manxa. No hi ha sac de gemecs sinó de piulades guturals i laringals. Lletres dites. El clos es tanca, i s’obre per deixar sortir les maneres de càntic pastat o passat pel xino. Muntat, aparcat, recollit. Poble humit, en inici d’any nou, i acolliment d’obertura estilosa dels bohemians majors. Una acció de mercès.

5 de gener del 2014 El Siglo (Mercantic, Sant Cugat – Matinal) – Autocrònica

DE CUA D’ORELLA

El gran Nèstor Munt, MC d’aquest teatre-llibreria imponent, que sap què és la música, perquè la viu i la coneix i la pensa i la toca, diu allò que avui escau: «La música com a element aglutinador que subratlla, embolica i dóna unitat a qualsevol moment, permet crear comunitat d’esperit a tota mena d’esdeveniments socials. Cada instant té la seva música que cal trobar i administrar de forma conseqüent». Ja ho va advertir Pere Gómez, percussionista de pro, que va venir acompanyat d’Itziar Fenollar: —Aquí la gent no ve a escoltar sinó a xerrar, a beure i a menjar. Sí, d’acord, ja ho sabem, i ja n’hem fet de «brasserie» (encara que sempre és més descompromès tocar estàndards que no material propi), però no em fa res, no m’amoïna, vaig venir a dir. Perquè sempre hi ha algú que escolta «de cua d’orella», que jo en dic. (En anglès existeix l’expressió “eavesdropping”, que vol dir més o menys escoltar converses veïnes que no ens pertoquen, i s’acosta al que vull dir). “El públic”. El podem desfragmentar, com fan en informàtica, i resulta que són unitats, individus, complexos multicel·lulars que funcionen autònomament, amb periscopi i en estèreo. Ells no m’han vingut a veure, però em tenen allà, detectat a l’escenari. Ells no m’han vingut a escoltar, però em senten, sota el gruix de les veus, les rialles, els crits i els murmuris, la dringadissa de vasos i plats. I el pas del sentir a l’escoltar és una frontera que alguns creuen, de vegades a consciència, de vegades inconscientment. I es troben amb alguna cosa…. potser un pessigolleig a l’esperit, a la memòria… un plaer…o un desplaer perdut…una ressonància, una tonada reminiscent o un gra a la veu que desperta pesos emocionals.

Les balances es mouen, en un o altre sentit: amunt, avall, dreta, esquerra. Sospesem el so. No, no va passar cap àngel, com deia el Pere. I no és allò de dir, a més volum, més silenci, sinó el contrari. Com es fa a classe, baixa la veu, i tothom afinarà l’oïda. No sé si era la música per als instants, ni si fou administrada de forma conseqüent. Un vell fan lleidatà ve a presentar-se, col·leccionista del vinil de Bocanegra U. Sovint hi ha sorpreses. En Jordi Moraleda, sempre a lloc, va fer valdre la seva tècnica i el seu art pianístic i baixístic. I el poliment d’esferes és àrdua tasca, no sempre a l’abast, ni a l’abast de tothom. Hom pot fer de l’aspror o la mancança virtut. O intentar-ho.

13 de desembre 2013 MEAM – Autocrònica

Víctor Bocanegra Quintet presenta les Cançons de l’Akídelara. Cicle de Blues i Estils Afins (Friday’s Blues)

BUCANERIES AL BORN

El bucaner és el bocafosc aquell de Santa Eugènia de 1984, i es cala el capell angelí de color gris, un punt dashiellhammettià, però més discret, de 1981, que després en P.P. Sales li afanava, i l’immortalitzava en pintures i retrats, el 1986. Amb sostres alts de palau, allí on Vicente Zumel ha tingut la bona pensada de crear espai musical, amb un Chassaigne Frères ranci però besnét de l’avior més complaent, quasi pre-noucentista (piano de cua), hom ha de fer llum l’instant, i deixar-se de dates i de llastos dels passats imperfectes. És només l’heroi de carn-i-òs que pot fer foc d’aquís i d’ares, i mirar de passar alguna flama en forma acústica i vibracional. I a fe que succeeix, amb la preparació tècnica i ritual de l’atleta pindàric que ha de complir la missió.

I doncs, bé, encasquetat i encinyellat a la Taylor –formes de protecció ancestral- es pot produir un cert ordre oracular, amb l’ajut de quartet just : un Arn desencatifat, un Júnior que sempre les posa «a puesto», un Alomar seriós i sintètic, un Sol que brilla com el seu nom indica, mestre del tou harmònic. I, enveuat, el bocanegrós ascla l’estre per repartir, si no llaminadures, almenys sutzures animoses, fent obligats, refilant poc, parlant el cant, amb veu de gola, pit i cap. Les complexitats desapareixen en el lliurament escènic. Tot es transmuta en temps elàstic i espai rodó. Si no, malament. Però bé. Fins i tot oficià el bucaner d’intèrpret, no executant, sinó lingüístic, pels hiperboris presents, essent didàctic i tot. Al carrer de la Barra de Ferro (record de les que van posar a les clavagueres i com a barrera de pas el segle XVII, com ara posen les pilones, més gruixudes perquè no hi passin els cotxes) vam fer el fet, i després, desmuntar i partir. Per sort, el Chassaigne va quedar-se a reposar en els seus salons.

12 de desembre 2013 La Bàscula – Autocrònica

BASCULANT…

L’Ajuntament té espais per a la creació jove. I no és jove tota creació que neix d’un impuls originat en la biologia més elemental? Ens trob+àvem joves aquest vespre….amb Miqui Mestres, i la incursió de Diego Paqué, amb Rickenbaker inclosa, tot i que és fill del flamenc. Fem el Cant de Llibertat de William Blake, amb dobro, i versió de Segimon Serrallonga, recuperada de l’any passat. Passen dòcils els anys? Depèn.

Passem repertori. Estrena mundial del “Blues pobre”. Tenim de públic dos tècnics entusiastes i amicals, i dues professores d’anglès i de català, el de la barra,  i personal de manteniment dels camps de futbol, i escombriaires, i alguna parella punki. Un treballador municipal era de Canal 12, un grup dels 80, que havia sentit parlar dels bocanegres…. només en queda un, que jo sàpiga, harmonitzat quan pot a l’esdevenir dels temps, arrossegat per pols estel·lar, de la qual prové i a la qual retornarà….

Fotos del concert

2013 OCTUBRE / NOVEMBRE

El 3 d’octubre al Hot Blues d’Igualada:[ DELS ÍNFERS AL CEL TERRAQÜI (Autocrònica
La topografia d’un lloc ja és signe de moltes coses. Un Baix i un Dalt. A baix, en conciliàbul, se’ns nodreix, i hom es vesteix per a l’esdeveniment, i es reconcentra. I puja, de sobte, al cel terraqüi. Amb el teclat enllumenat de corpúsculs blauesfèrics −blau calent i amic−, entro, ja de debò, en el HOT BLUES: instant d’inici de l’esdeveniment musical: tota una invitació subtil a l’esplai del cant i del tremp posat a lloc. Convoltat d’ulls i d’oïdes gràcils, de fines ments revolucionades, engeguem a 100, a 90….Baixem i pugem en una amanosa barca de repertori, dreçats els músics, amb atenció a l’abisme i a la carena. A Igualada hi ha una llanterna màgica anomenada HOT BLUES, que porten amb mà de seda en Gès, la Marièn i en Cels. Orsem, i som el so que ens omple. Gràcies. Si és servit. Llarga vida…demanem-la-hi.] 18 d’octubre, div. Al Tarambana de Cardedeu. En quartet farem les Cançons de l’Akídelara i algunes d’abans d’ ahir. Si voleu venir, veniu. Entrades a 3 euros, amb dret a donatiu.

4 d’octubre: El gran cineasta Pere Alberó ens ha fet l’honor d’estrenar-se en el gènere del vídeoclip amb SI TU VAS A PEU PER GRÀCIA…

11 d’octubre
La Gran artista d’animació audiovisual, AURORA GASULL, m’ha fet l’honor d’il•lustrar la cançó “Cant és joia o plany” de les Cançons de l’Akídelara…

http://www.aurora.cat/Cantesjoiaoplany.htm

PLENA LLUNA I ECLIPSI (Autocrònica; Tarambana, Cardedeu, 18 d’octubre del 2013)

D’una lluna que fa el ple amb un eclipsi que fa el buit se n’ha d’esperar, diuen, una receptivitat aguditzada per part del públic. En el gran espai tarambaner, que ha obert un filó de gran creativitat i expansió a la vila de Cardedeu, fem les Cançons de l’Akídelara, amb la immensa minoria de sempre, que respon astrològicament a l’evolució dels càntics, i dels ritmes, que han anat a raure a mans, per obra divina d’atzar i necessitat, del bateria Josep Puigdollers Mas, que amb la seva Gretsch salva el motor de les coses, amb agosarada solvència. Els de Tarambana actuen inversament respecte al significat del seu nom, perquè no són baliga-balagues, sinó seriosos i eficients, i amants de les causes ideals, com ho és la música. Diuen que l’ètim de tarambana probablement es basa en una onomatopeia imitativa del moviment brusc de vaivé, o del cant sense solta, accions pròpies d’eixelebrats. Allà no, mai dels mais. Els cants dels convidats volen tenir solta (i volta) i l’ànim dels espectadors i clients, bona jeia i força per nodrir el futur de presents acomplerts. L’eixelebrament, si de cas, ja el poso jo. Un piano de paret que vol ser independent (de la paret) vol sonar de fit a fit davant de músics i de gent. En el bis ens fa l’honor Emili Baleriola, laietà per excel•lència, que broda un solo en el Blanc Mal Civilitzat. With a Little Help from My……VB

ARA I AQUÍ POSAT A NU
Víctor Bocanegra Quartet a L’Ateneu del Centre (U de novembre Tots Sants, 2013) (Ateneu democràtic i progressista 1865) Caldes de Montbui. (Autocrònica)

Que no sigui catacrònica…El més tranquil•litzant: l’acolliment d’en Jaume i els nois. A dintre, d’entrada, en Soley fa ragtime esclerosat en el piano que va tocar Granados…i el Tete… Si les parets escoltaven, més val que toquis bé… o poc. Provar so ràpid, que hi ha futbol. Què ha fet el barça? Després cal començar de seguida. A voltes els esperits s’apareixen en el conjur del so. Però no sempre, i no tota l’estona. Hi ha una tard vinguda a mon delit, però si arriba, és l’important. Venir, descarregar, carregar, tornar. Un cinquet…ai…vull dir…un quintet. I roden esfilagarses d’homilia enrockada. Aquís i ares s’exposen. Cantiret de càntics. Eren. Quasi ja no són. Però encara seran —on?—, si més no, o no. El risc, què salva?
VB
7 de novembre
A Youtube es troba aquest vídeoclip que sobre la cançó de l’Akídelara, CONTRASENYA ADÉU-SIAU va realitzar Ari Bre Bre aquest estiu passat (Empúries, agost 2013):

1 de novembre del 2013 (Tots sants) Ateneu del Centre democràtic i progressista 1865 (Caldes de Montbui) – Autocrònica

ARA I AQUÍ POSAT A NU – Víctor Bocanegra Quartet

Que no sigui catacrònica…El més tranquil·litzant: l’acolliment d’en Jaume i els nois. A dintre en Soley fa ragtime esclerosat en el piano que va tocar Granados…i el Tete… Si les parets escoltaven, més val que toquis bé… o poc. Provar so ràpid, que hi ha futbol. Què ha fet el barça? Després cal començar de seguida.

A voltes els esperits s’apareixen en el conjur del so. Però no sempre, i no tota l’estona. Hi ha una tard vinguda a mon delit, però si arriba, és l’important. Venir, descarregar, carregar, tornar. Un cinquet…ai…vull dir…un quintet. I roden esfilagarses d’homilia enrockada. Aquís i ares s’exposen. Cantiret de càntics. Eren. Quasi ja no són. Però encara seran —on?—, si més no, o no. El risc, què salva?

18 d’octubre del 2013 Tarambana (Cardedeu) – Autocrònica

PLENA LLUNA I ECLIPSI

D’una lluna que fa el ple amb un eclipsi que fa el buit se n’ha d’esperar, diuen, una receptivitat aguditzada per part del públic. En el gran espai tarambaner, que ha obert un filó de gran creativitat i expansió a la vila de Cardedeu, fem les Cançons de l’Akídelara, amb la immensa minoria de sempre, que respon astrològicament a l’evolució dels càntics, i dels ritmes, que han anat a raure a mans, per obra divina d’atzar i necessitat, del bateria Josep Puigdollers Mas, que amb la seva Gretsch salva el motor de les coses, amb agosarada solvència.

Els de Tarambana actuen inversament respecte al significat del seu nom, perquè no són baliga-balagues, sinó seriosos i eficients, i amants de les causes ideals, com ho és la música. Diuen que l’ètim de tarambana probablement es basa en una onomatopeia imitativa del moviment brusc de vaivé, o del cant sense solta, accions pròpies d’eixelebrats. Allà no, mai dels mais. Els cants dels convidats volen tenir solta (i volta) i l’ànim dels espectadors i clients, bona jeia i força per nodrir el futur de presents acomplerts. L’eixelebrament, si de cas, ja el poso jo. Un piano de paret que vol ser independent (de la paret) vol sonar de fit a fit davant de músics i de gent. En el bis ens fa l’honor Emili Baleriola, laietà per excel•lència, que broda un solo en el Blanc Mal Civilitzat. With a Little Help from My……

3 d’octubre del 2013 Hot blues (Igualada) – Autocrònica

DELS ÍNFERS AL CEL TERRAQÜI

La topografia d’un lloc ja és signe de moltes coses. Un Baix i un Dalt. A baix, en conciliàbul, se’ns nodreix, i hom es vesteix per a l’esdeveniment, i es reconcentra. I puja, de sobte, al cel terraqüi. Amb el teclat enllumenat de corpúsculs blauesfèrics −blau calent i amic−, entro, ja de debò, en el HOT BLUES: instant d’inici de l’esdeveniment musical: tota una invitació subtil a l’esplai del cant i del tremp posat a lloc.

Convoltat d’ulls i d’oïdes gràcils, de fines ments revolucionades, engeguem a 100, a 90….Baixem i pugem en una amanosa barca de repertori, dreçats els músics, amb atenció a l’abisme i a la carena. A Igualada hi ha una llanterna màgica anomenada HOT BLUES, que porten amb mà de seda en Gès, la Marièn i en Cels. Orsem, i som el so que ens omple. Gràcies. Si és servit. Llarga vida…demanem-la-hi.